Un nas, un campanar, un hospital. El campanar fa sonar les campanes, el temps avisa, l'esperança segueix. El nas és color vermell, color d'alegria, color de sang, sang que bombeja feblement mentre el cor s'esguerra. Hospital blanc, hospital gris, hospital que cura i no, alhora. Por, molta por. La meva pobra ànima s'encongeix, pateix, sospira. Sospira fort, sospira mentre tanco els ulls, ulls que miren sorpresos. Segueixo aferrant-me a l'esperança, si us plau, ajuda'm. Em paralitzo, m'enfoco en aquest instant, deixo de banda el món, i em tanco en mi mateixa. Necessito una mà, una ajuda, un consol. Tot és poc en aquest moment. Segueixo sospirant, segueixo lluitant. Esther-Ruth Copyright. Tots els drets reservats.
Blog personal. Espacio de reflexiones, relatos y vómitos emocionales.