Nido Mental

Avui fa quatre mesos que vas transcendir i des d'aquell dia, el que més desitjo en aquest món és tornar-te a veure. Desitjo poder riure amb tu, fer bromes, anar al nostre aire, passejar, explicar-nos les nostres coses, banyar-nos al mar, gaudir de les coses que realment importen; de la companyia. Desitjo que em vinguis a buscar i venir-te a buscar per anar d'excursió, a la platja, a visitar un poble, pujar a la Mola, jugar a bàdminton... Desitjo el teu "Bon Dia" per WhatsApp, desitjo el "Bona nit", el "Com ha anat?", Que em diguis "Bona Animació" quan vaig a treballar, que em preguntis si ja estic a casa... Arribar a casa teva i trobar-te jugant a escacs, escoltant música, llegint, fent làmpades i figures de fusta, dibuixant o simplement sopant. Desitjo tornar a sortir en bici amb tu, prendre el sol, anar a menjar, que m'enviïs selfies i sortides de sol... I desitjo tantes coses més... En fi, gaudir de la vida junts.  Sempre viure mir...

Un nas, un campanar, un hospital. El campanar fa sonar les campanes, el temps avisa, l'esperança segueix. El nas és color vermell, color d'alegria, color de sang, sang que bombeja feblement mentre el cor s'esguerra. Hospital blanc, hospital gris, hospital que cura i no, alhora. Por, molta por. La meva pobra ànima s'encongeix, pateix, sospira. Sospira fort, sospira mentre tanco els ulls, ulls que miren sorpresos. Segueixo aferrant-me a l'esperança, si us plau, ajuda'm. Em paralitzo, m'enfoco en aquest instant, deixo de banda el món, i em tanco en mi mateixa. Necessito una mà, una ajuda, un consol. Tot és poc en aquest moment. Segueixo sospirant, segueixo lluitant.  Esther-Ruth Copyright. Tots els drets reservats.