Un nas, un campanar, un hospital

Un nas, un campanar, un hospital.

El campanar fa sonar les campanes, el temps avisa, l'esperança segueix.

El nas és color vermell, color d'alegria, color de sang, sang que bombeja feblement mentre el cor s'esguerra.

Hospital blanc, hospital gris, hospital que cura i no, alhora.

Por, molta por. La meva pobra ànima s'encongeix, pateix, sospira.

Sospira fort, sospira mentre tanco els ulls, ulls que miren sorpresos.

Segueixo aferrant-me a l'esperança, si us plau, ajuda'm.

Em paralitzo, m'enfoco en aquest instant, deixo de banda el món, i em tanco en mi mateixa.

Necessito una mà, una ajuda, un consol. Tot és poc en aquest moment.

Segueixo sospirant, segueixo lluitant.

Esther-Ruth Copyright. Tots els drets reservats.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Cada vez que tus ojos miran los míos

Me siento abrumada por esta carga electrizante. Cada vez que tus ojos miran los míos, siento que todo se detiene. Siento que mis venas se contraen. Lo siento todo. Te miro a los ojos y siento que entro en un universo. Cuando nuestras miradas se sostienen más que fugazmente, siento que no puedo sostener mi alma. Siento que caigo y a la vez me elevo. Siento fuerza y debilidad a la vez. Tus ojos me dan la vida, pero me la quitan al mismo tiempo. Quisiera entrar en ellos y perderme. Esther Ruth ©️

Creía haberte leído los ojos

Te diré que me inspiro con miradas y conexiones ajenas, para no confesar que me inspiro contigo. Creía haberte leído los ojos. Pero no. Esta conexión es un delirio más de mi parte. Qué noche tan oscura, con un muro enfrente, una sensación ridícula encima, cuál muñeca rota. Esther Ruth ©️

Que difícil és fer-ho fàcil, o no...?

Després de 5 anys he tornat a aquesta platgeta. No és una platja espectacular, però està molt a propet de casa i significa molt. Aquí veníem el meu pare i jo sovint l'estiu abans que partís d'aquest món. I observava contenta com es recuperava i com tornava a gaudir de la vida, com un nen. No necessitem res més que poder respirar i somriure, el mar, la muntanya... En fi, els regals de la natura, per a ser intensament feliços i sentir-nos vius. I poder compartir-ho. El problema és que les ferides emocionals que arrosseguem, les frustracions, les comparacions, les expectatives, etc. Ens allunyen del que és realment essencial i fàcil. Que difícil és fer-ho fàcil, o no...? Avui he tingut l'impuls conscient o inconscient de venir aquí, he anat a córrer i necessitava venir a aquest raconet. Potser necessito connectar-me més amb el meu Pare, demanar-li més consell i inspiració. Sé que m'acompanya sempre. 💫 La vida ja sabem que és un aprenentatge constant. Ens agradi o no, la i...

Nido Mental

Buscar este blog