Nido Mental

Escric aquestes línies amb tu al costat, et miro i se'm trenca el cor. En aquesta càlida i freda habitació. Res pot esvair el que se m'escapa de les mans. I és que m'escapes tu, el tresor que més lliçons m'ha donat. Ens hem estimat molt, hem viscut, hem rigut, hem patit, ens hem divertit... Molt! Hem gaudit de la vida junts, assaborint les petites coses. Desitjaria poder gaudir de tu molts més anys, però la vida m'ha robat la teva companyia. Diuen que l'anima escull al pare i a la mare. Jo estic molt orgullosa del Pare i de la Mare que tinc. I quin Pare! Tothom t'ha admirat sempre. Un home amb personalitat, autèntic. M'has ensenyat tantes coses... coses que s'han impregnat dins meu, sempre estaràs amb mi, no ho oblidis mai! No moriràs mai, sempre estaràs en la nostra mirada, en el nostre somriure. Acompanyant-nos en els nostres somnis. Ets en nosaltres i podem sentir la teva gran força i immensa valentia. Sempre m'has recolzat en tot, sense preju...

Un nas, un campanar, un hospital. El campanar fa sonar les campanes, el temps avisa, l'esperança segueix. El nas és color vermell, color d'alegria, color de sang, sang que bombeja feblement mentre el cor s'esguerra. Hospital blanc, hospital gris, hospital que cura i no, alhora. Por, molta por. La meva pobra ànima s'encongeix, pateix, sospira. Sospira fort, sospira mentre tanco els ulls, ulls que miren sorpresos. Segueixo aferrant-me a l'esperança, si us plau, ajuda'm. Em paralitzo, m'enfoco en aquest instant, deixo de banda el món, i em tanco en mi mateixa. Necessito una mà, una ajuda, un consol. Tot és poc en aquest moment. Segueixo sospirant, segueixo lluitant.  Esther-Ruth Copyright. Tots els drets reservats.