La vida m'ha robat la teva companyia

Escric aquestes línies amb tu al costat, et miro i se'm trenca el cor.

En aquesta càlida i freda habitació. Res pot esvair el que se m'escapa de les mans.

I és que m'escapes tu, el tresor que més lliçons m'ha donat.

Ens hem estimat molt, hem viscut, hem rigut, hem patit, ens hem divertit... Molt! Hem gaudit de la vida junts, assaborint les petites coses.

Desitjaria poder gaudir de tu molts més anys, però la vida m'ha robat la teva companyia.

Diuen que l'anima escull al pare i a la mare. Jo estic molt orgullosa del Pare i de la Mare que tinc. I quin Pare! Tothom t'ha admirat sempre. Un home amb personalitat, autèntic.

M'has ensenyat tantes coses... coses que s'han impregnat dins meu, sempre estaràs amb mi, no ho oblidis mai!

No moriràs mai, sempre estaràs en la nostra mirada, en el nostre somriure. Acompanyant-nos en els nostres somnis. Ets en nosaltres i podem sentir la teva gran força i immensa valentia.

Sempre m'has recolzat en tot, sense prejudicis. En el teatre, en la música, en l'escriptura, en el meu ofici de pallassa que tant t'ha emocionat, en les coses que t'explicava... Et trobaré tant a faltar...

Gràcies per ser el meu Pare i gràcies per ser el meu millor amic! T'estimo molt Papa, per l'eternitat.

La teva filla petita Esther-Ruth

Comentarios

Entradas populares de este blog

Quan canto

Quan canto i la melodia em transporta a una galàxia plena de matisos, tanco els ulls. Tanco els ulls per a assaborir cada nota, tanco els ulls per sentir dins meu cada espurna d'intensitat. Tanco els ulls per a concentrar-me, per a sentir dins meu la música, per a sentir com les ferides es desfan per uns instants. Tanco els ulls com quan faig un petó d'amor i el temps d'eixa d'existir. Esther Ruth ©️

Que difícil és fer-ho fàcil, o no...?

Després de 5 anys he tornat a aquesta platgeta. No és una platja espectacular, però està molt a propet de casa i significa molt. Aquí veníem el meu pare i jo sovint l'estiu abans que partís d'aquest món. I observava contenta com es recuperava i com tornava a gaudir de la vida, com un nen. No necessitem res més que poder respirar i somriure, el mar, la muntanya... En fi, els regals de la natura, per a ser intensament feliços i sentir-nos vius. I poder compartir-ho. El problema és que les ferides emocionals que arrosseguem, les frustracions, les comparacions, les expectatives, etc. Ens allunyen del que és realment essencial i fàcil. Que difícil és fer-ho fàcil, o no...? Avui he tingut l'impuls conscient o inconscient de venir aquí, he anat a córrer i necessitava venir a aquest raconet. Potser necessito connectar-me més amb el meu Pare, demanar-li més consell i inspiració. Sé que m'acompanya sempre. 💫 La vida ja sabem que és un aprenentatge constant. Ens agradi o no, la i...

Cada vez que tus ojos miran los míos

Me siento abrumada por esta carga electrizante. Cada vez que tus ojos miran los míos, siento que todo se detiene. Siento que mis venas se contraen. Lo siento todo. Te miro a los ojos y siento que entro en un universo. Cuando nuestras miradas se sostienen más que fugazmente, siento que no puedo sostener mi alma. Siento que caigo y a la vez me elevo. Siento fuerza y debilidad a la vez. Tus ojos me dan la vida, pero me la quitan al mismo tiempo. Quisiera entrar en ellos y perderme. Esther Ruth ©️

Nido Mental

Buscar este blog