Això és una reflexió sense sentit, fora de lloc i potser estèril que intento escriure segons m'indica el meu cervell. Ho sento si fereixo alguna sensibilitat:
Observo, llegeixo i m'empapo d'actituds valentes, orgulloses... Observo un cert coratge disfressat de moda, de progressisme contradictori i no puc evitar que em surti fum del cap. De cop i volta la massa s'ha tornat excessivament una massa de bonança i empatia... I d'una valentia que crec no s'endinsa gaire en els sentiments d'aquella persona que ha perdut, sigui en la part del món que sigui, la seva parella, el seu germà, la seva mare, el seu fill... Per un assassinat provocat per les mateixes elits de merda o per uns radicals descontrolats i no vigilats que arruïna la vida als de sempre, els/les innocents. Això es podria haver evitat, que diguin el que vulguin. Jo no aplaudiré a ningú ni m'ompliré la boca de "bonrollisme" mentre seguim submergits en un capitalisme descontrolat on tots som culpables de mirar a un altre costat quan sabem que tots els nostres diners i molts dels nostres actes estan tacats d'injustícia, on no hi ha el control i la prevenció que hi hauria d'haver i on culpables del finançament d'aquests actes es passegen per aquí amb un postureig fastigós. La Rambla de Barcelona, símbol de tantes coses... Ara tothom és Barcelona. Barcelona, una ciutat de contradiccions, amb botigues de luxe i misèria a les cantonades, amb guerres de convivència, tràfic de drogues, d'armes, de persones, corrupció i més il·legalitats... Que bonica ets Barcelona!
El món està en conflicte contínuament i nosaltres no som cap excepció. És positiu aferrar-se a l'optimisme i a les virtuts de la nostra societat, que són moltes, però podríem ser una mica més realistes, no?
Esther-Ruth
Comentarios
Publicar un comentario