Perdida en un bosque frondoso

No vislumbro el horizonte, no veo futuro, ni siquiera presente, siento que la vida no tiene sentido, no... No en este preciso momento, ni mañana, ni pasado, ni el otro...

Estoy perdida en un bosque frondoso, llevo un vestido largo, largo y sucio, sucio de lodo que pesa y pesa y no me deja avanzar, no puedo avanzar.

Ese lodo es la mayor tristeza que he podido sentir jamás. Y las ramas de este denso lugar penetran en mi pecho como afiladas espadas.

Quisiera gritar y que todo estallase.

Esther-Ruth ©

Comentarios

Entradas populares de este blog

Quan canto

Quan canto i la melodia em transporta a una galàxia plena de matisos, tanco els ulls. Tanco els ulls per a assaborir cada nota, tanco els ulls per sentir dins meu cada espurna d'intensitat. Tanco els ulls per a concentrar-me, per a sentir dins meu la música, per a sentir com les ferides es desfan per uns instants. Tanco els ulls com quan faig un petó d'amor i el temps d'eixa d'existir. Esther Ruth ©️

Que difícil és fer-ho fàcil, o no...?

Després de 5 anys he tornat a aquesta platgeta. No és una platja espectacular, però està molt a propet de casa i significa molt. Aquí veníem el meu pare i jo sovint l'estiu abans que partís d'aquest món. I observava contenta com es recuperava i com tornava a gaudir de la vida, com un nen. No necessitem res més que poder respirar i somriure, el mar, la muntanya... En fi, els regals de la natura, per a ser intensament feliços i sentir-nos vius. I poder compartir-ho. El problema és que les ferides emocionals que arrosseguem, les frustracions, les comparacions, les expectatives, etc. Ens allunyen del que és realment essencial i fàcil. Que difícil és fer-ho fàcil, o no...? Avui he tingut l'impuls conscient o inconscient de venir aquí, he anat a córrer i necessitava venir a aquest raconet. Potser necessito connectar-me més amb el meu Pare, demanar-li més consell i inspiració. Sé que m'acompanya sempre. 💫 La vida ja sabem que és un aprenentatge constant. Ens agradi o no, la i...

Cada vez que tus ojos miran los míos

Me siento abrumada por esta carga electrizante. Cada vez que tus ojos miran los míos, siento que todo se detiene. Siento que mis venas se contraen. Lo siento todo. Te miro a los ojos y siento que entro en un universo. Cuando nuestras miradas se sostienen más que fugazmente, siento que no puedo sostener mi alma. Siento que caigo y a la vez me elevo. Siento fuerza y debilidad a la vez. Tus ojos me dan la vida, pero me la quitan al mismo tiempo. Quisiera entrar en ellos y perderme. Esther Ruth ©️

Nido Mental

Buscar este blog